BENIARDÀ-ABDET-BENIMANTELL (Escrit el 17-01-2007)

Beniardà

       Hui la ruta és Beniardà – Abdet. Enjorn passen per l'anomenada Era de Beniardà, placeta, vestíbul del poble, entrada on s'espera i es rep al visitant, lloc per a la tertúlia del jubilat i del desaqueferat. A estes hores del matí deshabitat, pareixía una altra, però amb els arbres i els bancs de sempre, esperant que algú els ocupara a les hores que el sol brinda un poc  de calor, en el dia                                             d'hivern.                                                                                                                                                                        

      En un altre temps, tots els dies anava a classe a Beniardà , caminant des de Benimantell, per la senda estreta que va pel costat del terraplé que arriba fins al barranc. La baixada, amb costera empinada, fea que els peus anaren quasi sense voler arrossegats per la inèrcia de la pendent. Creuava el barranc pel pontet, fet amb unes bigues de fusta i un poc de terra per damunt, que balancejava al passar corrent. Ara desapareguda la drecera, només queda el record.

      Vagant mai faltava en l'Era "el tio Joano", que amb la seua espentolada gorra i la seua cara amb taques rogenques d'un èczema, era el personatge peculiar del lloc, sempre alerta per a trobar-se amb el foraster que arribava al poble i propinar-se gratis un bon got de vi. També mai faltava a la cita "El Zurdo", Senyor que havia fet "les Amériques", dit quan algú havia estat a Amèrica i havia fet un poc de fortuna, ara jubilat vivia en el poble. Allí es va fer una bona casa i havia comprat alguna que altra finca. I en l'Era, on es parlava de tot, ell comptava els seus recorreguts per l'estranger.

      Hui només un tractor irromp en la solitària plaça i trenca el silenci del matí. El senyor Carles i els seus acompanyants saluden a l'home del tractor i creuant els estrets carrers prenen ruta cap al riu que porta les seues aigües al pantà i pel marge dret van pel camí asfaltat que no para de pujar, entre bancals amb grans garroferes, oliveres i ametlers, fins arribar al poble de l'Abdet.

      El dia, que pareix no ser de gener, per la seua temperatura primaveral, fa que el senyor Carles i els acompanyants s'alleugerisquen de roba, perquè encara que la carretera tinga una pendent suau, el caminar els fa entrar en calor.

      Prompte es fa present l'Abdet, xicotet, amb les seues cases posades en quatre carrers.  Passen sense ser vistos, ni veure a ningú. Hui, comenta el senyor Carles, estaran tots arreplegant olives, perquè fa bon dia.

      Certament, en els bancals, a l'eixida del poble, allí veiem a "tio Llorens" i la seua dona arreplegant les seues olives, matèria primera del daurat oli per al consum familiar de l'any.  Van parar per a saludar i va sorgir el comentari de com abans  s'arreplegaven  les olives, una a una, amb les mans gelades en un fred que pelava, perquè abans feia molt més fred. Ara, és una altra cosa. Hi ha màquines per a perxejar-les i màquines per a arreplegar-les i màquines per a netejar-les. Així i tot ningú vol treballar en el camp i només quatre vells s'encarreguen de fer-ho, digue el "tio Llorens"

      Prosseguírem la marxa carretera avant fins a arribar a l'entroncament amb la d'Alcoi. Després creuarem la carretera i a uns cent metres en direcció a Confrides, per un vell sender, anàrem cap a “Els Xorrets”.

Els xorrets

      Els Xorrets, aigua que traspua del claustre de la mateixa penya, xorros que sospiren entre els clavills de la roca i les reverdixen amb molses i verdet. Esclafit de la gota que cau i ondula la superfície del toll, on revolegen les vespes. I el senyor Carles, afonant la seua cara en el xorro beu i es remulla cara i mans, però cada glop és una frescor sentida i desitjada, és un saciar la set que en llavi i boca s'assaborix. Aigua miraculosa, nascuda de la mateixa roca, lliure i disposada a entregar-se al primer que passe per la font. Pareix de tots i per a tots, encara que després canalitzada i entubada complirà amb l'obligació imposada de regar el camp o d'abastir al poble.

      Complit l'obligat ritual de beure de la font, seguim el rumb cap a la masia de Teretla.

      Des de l'alt contemplen el Benifato de sempre, com amagat perquè ningú macule la seua pau de poble tranquil. Allí esta desde segles.

      L'arribada al punt de partida queda ja prop, el recorregut proposat s'ha realitzat, serà l'hora de menjar i en la caseta de Lluiset ell els espera amb el foc preparat per a torrar la carn i un perol de “faves sacsades”,que faran disfrutar al senyor Carles i acompanyants que han fet bona gana caminarnt.