CASTELL DE CASTELLS .- ELS ARCS DE XORTA (3-1-07

 



CASTELL DE CASTELLS



CASTELL DE CASTELLS .- ELS ARCS DE XORTA (3-1-07)

         

Començava el any nou i el senyor Carles que a l'hora d'ara, complia  un any més, es prometia així mateix continuar xafant els camins i les sendes pels camps, muntanyes o serres d'estes terres, tant de temps com la seua salut li permetera. Perquè córrer per les muntanyes, encimbellar-se en les seues cimes per a mirar la vall i la mar, gitar-se davall un pi, beure d'una font, era l'oci millor  que poguera desitjar i tindre. És calma i relax per a l'estressant vida de ciutat. Així que per a complir el seu propòsit va planificar la primera excursió de l'any  a Castells de Castells.

Hui havia invitat a més gent de la què normalment li acompanyen  en el recorreguts setmanals. Així és que, una quadrilla de huit, es van disposar fer el camí, que en un altre temps es feia per obligació,  per requerir en l'altre poble el serveix que no tenien en el seu. Així els de la vall de Guadalest anaven a ferrar el mul a Castell de Castells i ells venien a moldre el gra.

 A través de la serra la distància que separa els pobles d'una part a l'altra no és molta, però l'elevació de la muntanya, d'uns mil metres d'altitud, fa que hi haja molta costera i la pista, que actualment hi ha, no esta feta per a transitar amb qualsevol vehicle. Però l'objectiu és el de realitzar el camí a peu i al mateix temps que es fa exercici, gaudir del paisatge.



Pantà de Guadalest



BENIARDÀ



         

Pujar la vessant, per la cara de solana, amb els seus bancals d'oliveres, garroferes, ametlers i alguna figuera al voltant, hui amb sol d'hivern és fa agradable. I quan el repetjó fa que l'alè siga fatigós, detindre's i girar la vista, és tot un gaudiment el contemplar: els reflexos de llum i les imatges de les penyes del Castell de Guadalest ficades en l'espill de les aigües del pantà; la vessant de l'Aitana adornada amb la seua capa vegetal, clapada pels pobles de Guadalest, Benimantell, Beniardà i Benifato, amb els blancs de les seues parets i amb les seues teulades de roig ennegrides en el temps, el trenat de la carretera i dels camins que obrin bretxes en la pell de la vessant.

 Una inspiració profunda ompli els pulmons del pur oxigen i torna el cor a baixar el seu ritme cardíac i sentir la pau de la vall. Amb dos respirs més se situen en el tossal del “castellet” i alçant la vista a l'esquerra, sobre una penya, les restes d'un castell moro construït en els temps d'Al-Azraq. Des d'esta estratègica talaia es contempla tota la vall i més enllà fins a la zona d'Alcoi d'una banda i per l'altra Benidorm.

 

El Castellt

 A pesar de ser gran part un penyalar, en els llocs on hi ha algun llit de sòl, hi ha exemplars de savina i margalló i entre argelagues hi ha nogueroles, llentiscles, savines, ginebres, coscolles que donen peu  per a què Lluiset els reconega amb els seus noms i els mostre al senyor Carles.

I comença el descens en la part d'ombria, rodejats d'alguns pins, de repoblació efectuada després dels incendis, que fa uns anys  va haver-hi en esta zona. En este tram del camí als costats, hi ha argelagues, romer i estepa.

Havent descendit un tram, busquen el sender que conduïx al pintoresc enclavament de “Els Arcs”. Dos arcs consistents, s'obrin com a finestrals de la muntanya i deixen en el lloc la sorprenent grandesa d'una cosa inespera. I en ment del senyor Carles està el desgast de les roques i la casual formació dels forats amb un llom  resistent  en forma d'arc que  aguanta anys i segles.





 

Prompte es descobreix allunyat un poble solitari, Castell de Castells, que sobreviu al temps, amb una economia de base agrícola busca ara altres recursos en el turisme, pel que reclama la visita del foraster i li prepara bona acollida per a fer-li agradable la seua estada. Allí, en el seu interès d'obtindré altres mitjans de vida, publiciten els seus llocs d'interès natural, paisatgístic o històric com les pintures rupestres del Pla de Petracos i  proposen algunes rutes de senderisme per a conèixer la zona.

En l'entrada no falta el brollador conegut per "Font de la  Bota" amb la seua aigua que escapa pel xicotet barranc.

         Era ja l'hora de menjar quan van entrar en el bar de sempre, el de tota la vida, el que passa de pares a fills i amb sabor d'antany, la senyora, filla i néta dels anteriors hostalers, és hui, la que regenta l'establiment i s'encarrega de preparar el “puxero amb pilotes”. I després d'un bon caminar, bé val un bon menjar.

Durant el menjar, després d'apurar “la pilota” i algun got de vi, satisfets i animats, la conversació s'aviva parlant d'altres temps, temps que ja son història i que a vegades damunt d'ella hi ha llegenda i vam traure a relluir al famós bandoler  Mitjana.

Mitjana era el bandoler de Castell de Castells, conegut per tots els del contorn. Home bravejador, que vivia de portar el "retaco" a la faixa i sembrant por, aixina assaltava a les masies i a qualsevol que anava per ahí. Perseguit per la justícia s'amagava pels amagatalls i les Coves. I es conten les seues feiteses. En  un sol dia diuen que va matar a dos. A un en el cantó de la plaça i a un altre que estava en una bastida apanyant el campanar i va dir: “ a eixe me'l faig al vol". Va disparar i com un pardalet va caure mort. Una vegada sorprès per la Guàrdia Civil, va poder matar a la parella, però potser va pensar en la gravetat del delicte i els va tirar als genolls i els deixà coixos. Ja vell ix del presidi i conten que estava a la porxada de sa casa prenent el sol i va passar un jove que veient-lo desvalgut li va fer burla refregant-li per la cara una melva i dient-li: “I este és  Mitjana?. Alçant-se de la cadira li diu: “Aparta't, fill, que encara eres tendre per a Mitjana”. Va traure la navaixa de la faixa i li la va clavar en el pit.

          I de Castell de Castells, va recordar Lluiset, que en la seua infància venia a Benimantell un home a vendre amb el seu mul. Es deia Fresquito, alt i més aïna prim, de cabell canós i ben pentinat. Es veia major, o potser era major. Amb la seua jaqueta i vestit decentment, tenia un port més aïna de dependent de ciutat que de venedor de carrer.  El seu mul aparellat amb unes alforges, portava en cada costat uns calaixos replets de diverses foteses i altres articles que no solien tindre les botigues del poble, com cadenetes d'or, anells, arracades, ganivets i navaixetes d'Albacete, bobines amb fils per a brodat, tot un basar.  Anava de casa en casa, cridava a la porta, saludava i deia: - Qui hi ha ací?. Xiqueta, Fresquito!, tens falta d'alguna cosa?. I una o dos vegades al mes venia i feia el recorregut pel poble.

          Lluiset comenta que recorda molt bé, que la seua mare li comprava safrà,  perquè també venia safrà!, i a llavors el tal Fresquito treia una balança xicoteta, que per menuda li cridava l'atenció, i col·locava en un platet uns quants brins i en l'altre una pesa xicoteta, de mil·ligrams, perquè el producte es venia a preu d'or, això deien.



          I El senyor Carles reflexiona per a si: quan fluix el passat en la conversació del present,  que poc va quedant de joventut i  per tant cal saber apreciar i aprofitar el temps.